HISTORIAS                    Manuel Espejo

L’ambaixador

 

Els rebels estaven fora de l'ambaixada. Els policies repel·lien llurs atacs. Dintre érem uns trenta funcionaris més uns cent cinquanta refugiats. No tenien molt temps. El país era una anarquia. El govern havia fugit i les forces insurgents s'estaven apoderant de tot. El nostre govern havia intentat negociar amb els colpistes perquè ens deixessin sortir amb els refugiats, però els militars revoltats no volien sentir res de deixar marxar els refugiats. Sabíem que si ens anaven hi hauria un bany de sang.

Jo no tenia cap autoritat per negociar res amb els atacants. El meu govern tampoc m'informava. Jo no podia saber si el problema era que el govern no comptava amb la meva opinió o simplement que no sabien què fer. El que estava clar és que una acció militar era altament improbable. Des d’on estàvem fins al nostre país hi havia vuit mil kilòmetres. Qualsevol operació de comandos trigaria hores, si no dies, en poder ser enllestida. I no estava clar que el govern volgués ficar-se en una operació militar. A la legació hi havia vint soldats i policies. Fins ara havien pogut parar els atacants, però no sabia quant temps més podrien resistir. No teníem llum, ni aigua, i el menjar començava a escassejar.

L’agregat de negocis va demanar parlar amb mi. Estava mort de por. No suportava la pressió. Em va dir que aquella guerra no era pas la nostra. Havien d'acceptar rendir l'ambaixada, i els insurgents ens deixarien tornar a casa. Li vaig prometre que ho pensaria. Però el vaig mentir. Jo ja havia pres la decisió. No deixaria morir els refugiats. No els lliuraria pas als assaltants perquè els assassinessin davant meu.

A mesura que les hores passaven, la tensió augmentava dins l’ambaixada. L'amenaça dels colpistes era seriosa. Hi havia notícies d'assalts massius a refugis de partidaris del govern derrocat que s'havien saldat amb centenars de víctimes. Altres delegacions diplomàtiques m'havien trucat per dir-me que ho deixés córrer. 

― No hi ha res a fer, em va dir l'ambaixador suec. 

Feia més de 48 hores que jo no dormia. La situació a l’ambaixada era desesperada. Llavors em vaig adonar que hi havia nens entre els refugiats. Una delegació dels policies i militars em va venir a veure. Afortunadament, no hi havia hagut baixes entre els nostres, però era més perquè els assetjadors no tenien armament pesant que per la nostra eficàcia defensiva. 

― Volen només la nostra rendició, Sr. Ambaixador. És inútil resistir-s'hi. Quan vulguin entraran, i serà una massacre. 

― Encara hi ha temps, vaig respondre. ― El nostre govern trobarà una solució. 

El tinent al comandament de la defensa va continuar amb el seu discurs.

― Sr. Ambaixador, permeteu-me contradir les seves percepcions, amb tot respecte. No veig cap senyal de que el govern vulgui intervenir. Segur que vostè té més informació que jo, però tots pensem que el govern vol que vostè rendeixi l’ambaixada. 

Vaig trucar a la meva dona. Plorant em va dir que no podria refrenar el que era inevitable. 

Vaig tractar de dormir una estona. 

Quan em vaig despertar estava a bord d'un avió. Vaig fer un salt i dempeus vaig començar a cridar.

― Què ha passat aquí? Qui ens ha tret de l’ambaixada? On estan els refugiats? 

Ningú no va dir res. 

L'agregat de negocis va parlar.

― Sr., vam rebre ordres del govern. 

Estava clar que m'havien drogat mentre dormia. 

Quan l’endemà vaig anar a veure el ministre portava una carta de dimissió. Renunciava no només al meu càrrec d’ambaixador, sinó que també abandonava la carrera diplomàtica. 

El ministre va tractar de convèncer-me. 

― La seva postura ha estat heroica, Sr. Ambaixador. Però no tothom dins la legació diplomàtica opinava igual que vostè. La negociació amb els insurgents era necessària. Els nostres funcionaris han sortir tots, i tenim el compromís ferm de que els nostres interessos al país i arreu no es veuran perjudicats. No teníem una altra opció. 

No vaig respondre. Camí de la sortida del ministeri pensava que potser si hagués estat en la pell del ministre hauria fet el mateix. Vaig comprar tota la premsa. Tots els diaris coincidien en que la negociació amb els colpistes havia finalitzar exitosament. Cap menció al final dels refugiats de l’ambaixada. Ni se'ls mencionava. 

Quan sortia per la porta del ministeri em preguntava què faria a partir d'aquell dia. La meva carrera diplomàtica s'havia acabat. Potser era el millor que em podia passar, vaig pensar. En tot cas, el futur s'estenia diàfan davant meu.